NADIA FAVA i MARTA CARRASCO BONET
Departament d’ Arquitectura i Enginyeria de la Construcció,
Universitat de Girona
L’àmbit disciplinari de l’ordenació del territori i la planificació urbanística històricament s’ha presentat com una pràctica de modificació del territori però també com un camp del saber de síntesi de disciplines que confronten directament amb les polítiques de gestió i transformació del territori. Aquests són uns dels aspectes pels quals la urbanística es veu afectada per contínues tensions i transformacions.
Avui en dia, per una banda, tots els actors, inclosos els usuaris, i per l’altra les preguntes, els temes i les eines de recerca, es redefineixen contínuament per trobar noves perspectives capaces d’enfocar, amb nitidesa, els temes de la contemporaneïtat. De forma cíclica augmenta l’escletxa entre les pràctiques i els sistemes de gestió i i normativa urbanístics. Parlant s’observa, per una banda, un urbanisme fonamentat sobre una estructura jeràrquica normativa establerta en la idea que els sistemes socials són simples i que el territori és un recurs no exhaurible on desenvolupar las activitats humanes, però per altra banda, cada vegada es fa més present una gestió i transformació del territori a partir d’activitats de baix a dalt que promouen accions per a una planificació participativa, comunicativa i col·laborativa
amb tota la complexitat de la societat actual i en la qual el territori es considera un recurs amb uns valors socioeconòmics i mediambientals específics. Aquestes dues maneres extremes de pensar la planificació mostren una tensió estructural entre organització i espontaneïtat (Moroni, 2010; Orioli & Massari, 2020) o entre una gestió del territori de dalt a baix i una de baix a dalt.
La Unió Europea (UE) des dels anys noranta del segle passat promou polítiques de gestió de baix a dalt, però que no acaben d’aplicar-se als nivells més baixos de governança. Entre els exemples de governança de baix a dalt promoguts per la UE es poden esmentar les convocatòries dels projectes de recerca H2020 o Erasmus+ i els projectes Leader (Liaison entre actions de développement de l’économie rurale) o Urbact per al desenvolupament de les àrees rurals o urbanes. En aquestes iniciatives es proposa actuar amb un model de desenvolupament local dirigit per la comunitat (Community-Led Local Development, CLLD) que va ser introduït per la Comissió Europea (CE) en resposta al fracàs de les polítiques convencionals de dalt a baix per planificar la mitigació dels grans reptes i problemes
a moltes ciutats. Els desafiaments de l’adaptació al canvi climàtic, la despoblació, l’envelliment de la població, l’atur, els dèficits d’infraestructures, la desigualtat, el benestar equitatiu i la degradació del medi ambient es corresponen en gran part amb molts dels objectius de desenvolupament sostenible inclosos en l’Agenda 2030.
En aquest context s’emmarca el projecte europeu Erasmus+ UniverCity Action Lab , que va promoure el Covadonga Urban Lab a la ciutat de Sabadell i en el qual van participar els estudiants d’arquitectura de la Universitat de Girona conjuntament amb l’administració pública, les associacions veïnals i entitats del territori i cinc altres universitats catalanes.
Nou vocabulari i nous actors per a un projecte adaptatiu
La condició mutant actual de la urbanística i la dificultat de la comunitat acadèmica i tecnicocientífica per adaptar els continguts de les assignatures sembla el resultat provocat per un aparat teòric encara feble que sustenta aquestes pràctiques de governança de base. Aquesta feblesa sorgeix de la dificultat de construir un teoria que integri la contribució de molts coneixements i accions experimentals que encara estan definint el seu vocabulari, els actors i els nous conceptes.
Per una banda, el vocabulari s’ha ampliat amb paraules evocadores que a vegades semblen poc concretes, com ara: sostenibilitat, resiliència, innovació social, pràctiques creatives i col·laboració, entre moltes altres. Totes aquestes paraules ja formen part del lèxic dels grans projectes de recerca de la Comunitat Europea, però encara tenen dificultats per entrar en la quotidianitat de la praxi de la gestió del territori. Són encara paraules que s’identifiquen amb una acció tàctica experimental i amb una perspectiva de laboratori urbà. Per altra banda, els nous actors ja estan presents en la gestió del territori: mediadors socials, experts en tècniques de participació ciutadana, experts en disseny de participació... però sorgeixen molts dubtes en el moment de definir els límits i els llindars de les diferents competències.
Aquesta polifacètica i interessant situació comporta desavantatges a l’hora d’explicar quines són les competències d’un urbanista, quines són les seves eines metodològiques específiques.
Finalment, també el projecte d’urbanisme ha canviat: de ser la solució als problemes de la ciutat a ser interpretat com una eina adaptable capaç de prefigurar el desenvolupament i el disseny futurs, però en sentit procedimental, s’assimila a la idea d’“obra oberta” d’Umberto als any setanta o de les actuals idees d’arquitectura proposades per arquitectes com ara Lacaton i Vassal. El projecte es converteix en un marc on poder desenvolupar un procés cocreatiu amb els diferents actors. En aquest sentit, el projecte no solament és obert, sinó que és un procés plural que inclou els diversos col·lectius.
L’educació dels futurs arquitectes i planificadors posa qüestions sobre la taula com, per exemple, explicar una disciplina en canvi profund. Quines són les competències prioritàries que l’alumnat ha d’adquirir en el temps de què es disposa durant la carrera d’arquitectura i quins són els coneixements més pertinents per explorar perspectives i enfocaments socialment innovadors que poden donar indicacions respecte a reptes per al futur del territori, com explicar la incertesa i la indeterminació, també formal, com a valor... són algunes d’aquestes qüestions. Els cursos educatius d’urbanisme a la universitat representen una oportunitat si els imaginem com a laboratoris reals d’innovació de pràctiques i continguts, en els quals es pugui experimentar amb l’aplicació de canals de comunicació i
participació en casos d’estudi concrets.
Aquests problemes van augmentar durant l’any acadèmic 2019-2020, amb l’aparició de la pandèmia de COVID-19, paral·lelament a la sensació que el desenvolupament, si està pensat només en termes econòmics, no s’adequa als principis de sostenibilitat mediambiental, social i econòmica. Des de fa més d’una dècada, les urgències del canvi climàtic, com ara la desigualtat i els perills del medi ambient, són temes presents a les agendes dels urbanistes i als programes dels cursos d’urbanisme, que busquen com actualitzar els vocabularis i els conceptes en un món que es representa en una narrativa negativa de «canvi accelerat» i dels «riscos» derivats del desenvolupament: els de caràcter ecològic i sanitari amb conseqüències socials, polítiques i culturals.
El projecte pilot Covadonga Urban Lab
L’inici del laboratori d’urbanisme, la primera setmana de febrer de 2020, va permetre fer gairebé totes les visites i els tallers participatius previstos al curs abans del 13 de març, quan Espanya va declarar l’estat d’alarma i el confinament. Realment, el que va canviar durant el curs van ser les modalitats, de presencial a remot, i la sensibilitat dels estudiants del projecte i de les anàlisis, amb diferents tipus de conseqüències: la dificultat dels grups per reunir-se, la manca de debats a classe, però també una atenció més personalitzada per part del professorat i una sensibilitat més aguda cap a un projecte holístic, integrat i adaptable. Aquesta sensibilitat va posar de manifest que la tècnica educativa del «if had been» es podia adoptar com a realitat que l’alumnat va poder fotografiar des del silenci dels paisatges «alentits», i al mateix temps els grans canvis en curs.
El projecte adopta el barri de Covadonga com un espai d’experimentació, test i validació de propostes que donin resposta als reptes urbans, socials i ambientals del conjunt de la ciutat de Sabadell que van ser prèviament definits en contínua col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona i els agents de la ciutat. Als estudiants se’ls va proposar que elaboressin propostes que donessin respostes obertes als problemes reals plantejats des d’una perspectiva local, però també considerant el context territorial, emmarcant-les en les agendes globals per al desenvolupament sostenible, com ara l’Agenda Urbana 2030 de l’ONU. El projecte posa damunt la taula qüestions respecte què és el benestar avui, què és la qualitat de vida, l’habitabilitat de l’espai urbà, quines són les polítiques capaces de redefinir les relacions espacials i socials de llocs ja actius, d’altres sense ús i d’altres que tindran una nova funció. A aquestes primeres observacions sobre el context s’afegeixen noves observacions que surten de la situació de la pandèmia a escala global.
Si el projecte de l’espai públic era tradicionalment al centre del projecte, el tema del rol de l’urbanista en identificar els processos que porten al benestar i a l’habitabilitat saludable de les zones urbanes es va transformar en el nucli de coneixement i discussió. Així, es va discutir com el benestar pot ser un bé comú, un capital col·lectiu que es pot extreure de la ciutat existent valorant la història, el patrimoni construït i els valors socioambientals relacionats amb una idea de ciutat oberta (Sennett, 2018) al territori i als ciutadans. Les respostes dels estudiants van ser múltiples: espais públics accessibles, adaptables en el temps, idonis per restituir la centralitat a la vida i les relacions de les persones, espais públics que engendrin processos a dins de la cadena alimentària, però també que desenvolupin economies locals i nous motius d’associació entre persones, que permetin generar i atraure activitats per transformar Covadonga en un barri viu i dinàmic. Uns espais públics que es van estudiar amb enquestes, tallers, visites in situ per descobrir els llocs que les lògiques de mercat havien descartat i activitats encara minoritàries però amb un altre valor afegit social, que es revelen avui com espais d’oportunitat i de gran valor també per a una sociabilitat més distanciada.
Els projectes resultants són indicacions de processos, més que projectes tancats. Intenten expressar una narrativa fragmentària volgudament oberta als canvis: usos temporals, noves relacions ecològiques, accions de reapropiació col·lectiva dels espais urbans o d’espais comunitaris privats. Els espais de la producció, elaboració, consum i rebuig del menjar tanquen cicles virtuosos que fins i tot apunten a canvis socials en la percepció i l’ús del territori. Són els espais per cocrear, coeducar, fer co-working, cohabitar; espais per a la cohesió i la solidaritat. Són els espais d’ús limitat de recursos, dels cicles tancats, de l’ús de les coses abans descartades com a possibles futurs per a la innovació social i comunitària (Fava, Carrasco , Kourkoutas, 2020). Els llocs de mobilitat també van ser temes importants recurrents en diverses de les propostes resultants: com aconseguir més permeabilitat desfent les barreres existents –sobretot les viàries–, com dotar de més qualitat els carrers, que facilitin hàbits de mobilitat més sostenibles i espais públics més amables, on el vianant sigui el protagonista i la natura tingui una presència important.
En un moment en què la situació de pandèmia limita les possibilitats de moviment i obliga a un distanciament físic, els estudiants, amb el suport de les TIC i amb una sensibilitat augmentada en el tema de l’habitabilitat de la ciutat, de la necessitat d’espais públics de qualitat, d’espais per al moviment i de trobada i de la vida de proximitat, han donat respostes utilitzant com a materials del projecte allò que Georges Perec va definir com l’infraordinari, allò que apareix com a fons i que avui entenem encara més que és el suport fràgil de les activitats a la ciutat. La recerca del projecte apunta «a fer que el lloc es transformi en improbable fins a provar, per un breu instant, la impressió d’estar en una ciutat estrangera, o millor encara, fins a no entendre què està passant o què no està passant» (Perec, 1974), per imaginar uns futurs pròxims possibles.
La sensibilitat augmentada a què al·ludíem ha fet posar èmfasi, per part de l’administració pública i dels estudiants i professorat, en les activitats ciutadanes en marxa i en totes les formes d’acció innovadores, per fràgils i febles que siguin, com a models per prendre en consideració, per repensar i reinterpretar el bagatge de coneixement i praxi que és la base de l’educació, la gestió i la planificació del territori. Aquest curs ha construït, sense intenció prèvia, un col·lectiu o escola d’aprenents (Garcés, 2020) que tenen la intenció de llegir i observar la ciutat i el territori amb ulls nous i noves eines, en un període de convivència marcat per la incertesa.
コメント