ARNAU BONADA
President Xarxa Onion
Franz Kafka va escriure un conte breu anomenat Davant la Llei. Versa sobre un camperol que roman tota la seva vida davant una porta vigilada per un guardià, a qui tracta de convèncer perquè li permeti el pas. Ja moribund, i sense haver aconseguit l’accés, el camperol pregunta al guardià: “Si tothom aspira a la Llei, perquè durant tots aquests anys ningú, tret de mi, ha sol·licitat d’entrar?”. I aquest, com a resposta, li xiuxiueja a l’orella “Ningú llevat de tu podia aconseguir permís d’entrada per aquí, ja que aquesta porta estava reservada per a tu. Ara la tancaré”.
Fa disset anys que visc a Sabadell i, en aquest temps, he observat una ciutat amb una inèrcia complicada. Una ciutat on les fàbriques es convertien en blocs de pisos i els empresaris en rendistes piketians; on es perdien actius rellevants com Caixa de Sabadell, Logic Control, CCS, l’Aliança Francesa o la Zona Hermètica i grans empreses decidien mudar els seus headquarters extramurs. Una ciutat convulsa políticament, amb dues ànimes, segmentada en un centre i una perifèria enormement distanciats en cultura i esperit; condicionada per una morfologia que l’encapsula i en limita el creixement; i sotmesa a una Administració feixuga, amb merescuda fama d’antipàtica vers la iniciativa privada. Tota aquesta dinàmica ha provocat que, en termes de PIB per càpita base 100 Catalunya, Sabadell hagi transitat del 83,8 el 2006 al 67,5 al 2019, descendit fins a la divuitena posició entre els 23 municipis catalans de més de 50.000 habitants. Un declivi gradual però constant. Una transició,
potser natural, de ciutat fabril a ciutat dormitori en un context de globalització econòmica.
Ara bé, ciutat dormitori no significa necessàriament ciutat adormida. Sabadell té un element diferenciador, un intangible que difícilment es percep en una primera visita i que costa de descriure. És una ciutat oberta, acollidora, pràctica, més prosaica que lírica, lluitadora i, sobretot, amb una marcada identitat. Una ciutat metàfora de les pròpies cases angleses que hi abunden, les quals, rere una façana sovint grisa i estreta, amaguen un pati ple de llum. Llum que és font inesgotable de talent, com queda palès en la interminable llista de sabadellencs i sabadellenques que triomfen arreu en l’àmbit de la comunicació, la política o la cultura. Sabadell és àgora i és planter.
Darrerament, la ciutat ha viscut una espècie de catarsi col·lectiva. Sabadell s’ha tret el vestit polsós d’antigues èpoques glorioses i, nua davant l’espill, ha admès, sense embuts, que cal redreçar la situació. En aquest procés és justíssim destacar el rol dels emprenedors, liderats per en Marc Basté, que el 2018 van rescatar un Diari de Sabadell a punt de desaparèixer. Un exemple paradigmàtic del que succeeix quan el talent que ha viatjat torna a casa i aposta per invertir a la ciutat. El nou diari ha pujatl’autoestima local, reivindicant el sabadellenquisme i potenciant iniciatives com Paper de Ceba, Sabadell Cerveser o Puraceba, alhora que essent espai generador de debat de ciutat. També resulta
simptomàtic el sorgiment de SBD Cercle d’Entitats, iniciativa conjunta de més de 140 organitzacions locals que, des de la diversitat, han decidit sumar i arremangar-se per revifar el municipi. I, per últim, vull destacar també el Clúster o Hub de Salut, Esport i Innovació, que porta anys treballant-se i que, al meu parer, podria ésser el gran eix estratègic de reconstrucció econòmica local.
En aquest context de ciutat que busca renéixer, apareix el Covadonga Urban Lab. L’elecció del barri de Covadonga per al projecte no és en absolut casual. En pocs kilòmetres quadrats trobem, entre d’altres, la UAB, el Parc Taulí, la Fira, l’ESDI i el CNS. Covadonga és coneixement, innovació i potencial d’atracció de talent jove. Parlar de Covadonga és parlar també de dos reptes urbanístics majúsculs: la solució a la Gran Via i la sortida de Sabadell a l’entorn del Ripoll. Covadonga és, a més, un escenari neutral, on centre i perifèria es poden conjugar, esdevenint vector de canvi i inspiració per al ressorgiment del conjunt de la ciutat. Covadonga pot ser un espai maker, generador, innovador, productiu i transformador. Un 22@ amb adn local. Covadonga podria liderar la reindustrialització de Sabadell. Citant l’arquitecte Vicente Guallart, aquesta hauria de ser digital, urbana, integrada, material,
social i patrimonial.
Jo imagino un barri de Covadonga on una estudiant arriba al matí en transport públic per assistir a classe a la UAB o al centre de recerca del Taulí; al migdia baixa a fer esport a l’entorn natural del Riu Ripoll o es capbussa a una piscina del CNS; a la tarda col·labora a prototipar una nova idea de producte en un espai maker dins una antiga nau tèxtil reconvertida; i al vespre comparteix tapes a la terrassa d’un restaurant de moda, en una zona per a vianants, amb uns stagiers europeus instal·lats al coliving de l’ESDI. “Quedem a Covadonga?” podria ser una frase que es popularitzés entre el jovent. Perquè no? Covadonga pot tenir flow. Ara mateix les ciutats de tot el món competeixen per atraure
i retenir talent. El talent és el petroli del segle XXI. Silicon Valley ha inspirat rèpliques arreu: Silicon Fen a UK, Silicon Wadi a Israel, Silicon Oasis a Dubai, Shezen a la Xina, Innópolis a Rússia, Silicon Plateau a l’India , Silicon Alley a Manhattan o Sillicon Hills a Austin, per citar només alguns dels casos més cèlebres. Evidentment, es tracta d’una altra dimensió, però, si analitzem el model, trobem que els ingredients es repeteixen: universitat potent, talent jove, ecosistema emprenedor, transferència tecnològica, administració proactiva i capital privat valent.
A la nostra petita escala, a Covadonga i a Sabadell tenim, potencialment, tots aquests ingredients. Podem ser un second best de Barcelona, una ciutat equilibrada on es pugui compaginar el desenvolupament d’una activitat professional amb una estil de vida més amable, proper de la natura i a una escala més humana, articulat dins una comunitat heterogènia, oberta i integradora, però alhora orgullosa de la seva identitat i tradició. Sabadell, a més, per la pròpia distribució, és un indret naturalment idoni on sublimar el model de ciutat del quart d’hora de Moreno i Hidalgo. I Covadonga, com s’ha demostrat a través de l’Urban Lab, és el camp de proves ideal on testejar els canvis que posteriorment és poden extrapolar al conjunt del municipi.
Com articular l’estratègia de canvi?
Les ciutats del món occidental afronten, ara mateix, dos grans reptes, més enllà de les dificultats conjunturals de la pandèmia: la sostenibilitat mediambiental i l’adaptació a la revolució tecnològica que està marcant el nostre temps. A aquests reptes, a Sabadell cal afegir-hi la manca de projecte de ciutat. Crec fermament que cap institució existent, ni pública ni privada, serà capaç d’abordar aquests tres reptes de manera autònoma. Ans al contrari, la complexitat de l’escomesa és tan considerable, i l’entorn tan canviant, que només s’hi reeixirà si s’afronta l’horitzó amb un enfoc holístic i de conjunt.
La meva experiència relacional amb el sector públic local em permet concloure que l’Administració funciona com una mena de gran empresa, subjecte a uns condicionants pressupostaris importants, que malda per salvar un dia a dia amb més necessitats que recursos. Una maquinària complexa i amb vida pròpia, independent del color polític del govern conjuntural que prova de gestionar-la. Esclava de la urgència, acaba posposant indefinidament les qüestions estratègiques.
Pel que fa al sector privat, és heterogeni i atomitzat. En línies generals, aporta majors dosis de productivitat i de visió estratègica individual. Malauradament, però, hi ha una part considerable del mateix que està escamnada i es mostra escèptica vers qualsevol iniciativa col·lectiva. La frase popular A Sabadell cadascú va per ell roman massa vigent. No serà una tasca senzilla, però resultaria clau recuperar la confiança d’aquests privats desencantats perquè puguin tornar a creure en la ciutat. Per últim, cal remarcar que l’absència de grans multinacionals a la ciutat dificulta l’aportació de fons privats rellevants a qualsevol iniciativa col·lectiva que es pretengui dur a terme. Aquest darrer factor cal tenir-lo també molt present.
En conclusió, fa falta emprendre camí junts. Un camí que ha de partir necessàriament del realisme, però també de l’ambició. I no cal inventar la roda. Si ens fixem en els casos d’èxit internacionalment validats, observarem que la gran majoria parteixen de la triple hèlix d’Etzkowitz i Leydesdorff. És a dir, la interrelació entre l’esfera pública, el sector empresarial i les universitats. Al model s’ha afegit recentment un quart element, el de la societat civil, la qual, per sort, ja està altament estructurada en el cas de la nostra ciutat. El Covadonga Urban Lab ha estat un exemple, des del seu inici, d’aquesta actuació coral. Sota el lideratge de la universitat, emprenedors, funcionaris, polítics, estudiants i ciutadans inquiets ens hem assegut en una mateixa taula per contrastar punts de vista. Quan el coneixement flueix sense apriorismes i amb uns objectius compartits, esdevé senzill trobar consensos
i avançar. S’ha demostrat, a més, que, malgrat la heterogeneïtat de procedències, la majoria de valors acaben essent comuns per a tothom.
També cal destacar un aspecte, al meu parer, molt rellevant, com ha estat la participació de joves estudiants de fora de la ciutat. A Sabadell sovint pequem de cert egocentrisme, i la visió exterior ha aportat molt valor. El darrer tram del procés participatiu s’ha vist, dissortadament, condicionat per la pandèmia, però, tot i així, els projectes de transformació urbana que s’han acabat generant tenen un alt potencial il·lusionant.
En aquesta mena d’iniciatives sempre es corre el risc que els projectes quedin en publicacions i documents magnífics, però que no acabin d’implementar-se ni tinguin continuïtat. Crec que el Covadonga Urban Lab ha tingut molt present aquesta amenaça i, des d’un inici, ha incorporat una visió d’acció als projectes. Gràcies a això, molts d’ells ja estan iniciats i crec que podem ser optimistes respecte a la resta. És a dir, el Covadonga Urban Lab no quedarà només en un document acadèmic sinó que el percebrem als nostres carrers i a les nostres vides. Aquest factor és, per mi, potser el més important de tot el procés.
L’exitosa experiència testejada a Covadonga ara s’ha d’extrapolar al conjunt de la ciutat. Però per articular-la crec que cal anar un pas més enllà. Crear taules i espais de debat és sempre positiu, però la magnitud dels reptes que hem d’abordar com a ciutat requereixen d’un nou element: necessitem un ens permanent i estable, format pel sector públic, el sector privat, la universitat i la societat civil que tingui per missió definir, implementar i dur a terme un seguiment de l’estratègia de ciutat. Estic parlant d’un ens amb pressupost propi i amb una estructura que, encara que mínima, compti almenys amb una gerència i una secretaria tècnica que marquin l’agenda i coordinin els diferents actors implicats.
Crec que aquest ens és imprescindible, ja que les velocitats i prioritats dels diferents actors involucrats són molt diverses. Per tant, requerim d’un nou organisme amb vida pròpia i màxima credibilitat a la ciutat, que no es vegi condicionat per la idiosincràsia de cap dels actors que el conformen. Aquest nou organisme no serà tan important, potser, en la fase de definició estratègica, però resultarà cabdal en les fases d’implementació i seguiment. Només un ens independent, i desvinculat del dia a dia dels seus integrants, tindrà la capacitat d’assolir les dinàmiques necessàries per impulsar un canvi realment transformador. I només des de la independència funcional es podrà afrontar de manera crítica, per exemple, l’emissió d’informes i propostes de millora relatius a l’evolució d’aquesta
transformació.
Sóc conscient que la creació d’aquest nou ens pot suposar, per a determinats actors implicats, sortir de la seva zona de confort. I que, un canvi d’aquesta magnitud, pot generar recels i suspicàcies. Però, en la mesura del possible, hem de ser capaços, entre tots, de tenir amplitud de mires i vèncer aquests temors, en bé del futur de la nostra ciutat. Sinó, crec sincerament que no ens en sortirem.
Per acabar, permeteu-me reprendre el meu admirat Franz Kafka. Sabadell duu anys davant una porta que no gosa franquejar. En el nostre cas, el guardià que custodia la porta no és altre que la nostra pròpia incapacitat i la nostra por. Siguem conscients, amb tot, que la porta és nostra i només nostra. I que ningú, tret de nosaltres, la podrà travessar. A les nostres mans està la possibilitat de reesciure el conte dels nostres dies futurs.
Comments