FRANCESC MUÑOZ
Director de l’Observatori de la Urbanització
Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona
Els paisatges metropolitans avui: de la diversitat a l’oportunitat, de l’oportunitat a l’estratègia
El creixement de les ciutats i l’expansió de la urbanització en el decurs del segle XX han generat processos d’explosió urbana que han donat lloc a grans i extenses regions metropolitanes. Les antigues ciutats, físicament acotades en el territori, legalment limitades en la seva extensió i clarament identificables com a excepcions en un paisatge sense ocupar ni construir, s’han multiplicat sobre un espai que globalment s’ha transformat en territori metropolità a causa de la dispersió dels atributs de l’urbà sobre els entorns agrícoles i naturals, avui dia ja discontínuament urbanitzats.
La dispersió de la urbanització, així doncs, ha resultat en el progressiu encaix del paisatges
naturals i agraris en l’estructura morfològica i funcional d’una ciutat en realitat multiplicada
sobre el territori. Lluny de mostrar diferències i límits ben dibuixats, aquest territori metropolità lax, aquesta ‘ciutat multiplicada’, es mostra amb un perfil certament borrós, fet de discontinuïtats que es van repetint en l’espai de manera paradoxalment continua, on la diversitat de situacions conviu amb la vehement i banal reproducció dels mateixos patrons paisatgístics, clarament independents de l’espai geogràfic i indiferents al lloc antropològic. Un paisatge metropolità fruit de processos d’urbanització ben diversos però que comparteixen a l’hora la lògica del copy&paste i que han acabat per deixar ja sense resposta la pregunta sobre on comencen i on acaben les ciutats.
En aquest context caracteritzat, per tant, per tot tipus de tendències uniformitzadores i pel
resultat de la conformació d’unes regions metropolitanes integrades i comuns, l’existència
d’espais que representen distincions, interrupcions o variacions en el gradient de densitat i
ocupació urbana del territori, presenta un valor d’oportunitat i d’estratègia que aconsellaria
la gestió d’aquest tipus de territori amb una especial cura, ambició i visió de futur. Aquest
és el cas de territoris com els parcs agraris, els rius metropolitans, les franges discontinues
que encara testimonien els antics mosaics agrícoles però, de manera encara més clara, les
antigues perifèries urbanes, les quals, precisament a causa del procés de metropolització,
han deixat ja de ser el límit final de la ciutat per esdevenir ròtules de transició entre l’espai
urbà més central i els diferents entorns que configuren el patchwork paisatgístic que defineix
actualment el territori.
El repte, per tant, no és un altre que el de reconèixer el valor de diversitat, oportunitat i estratègia que aquest tipus de peces tenen al tauler d’escacs que representa el paisatge metropolità. Un tauler on els espais en blanc son, en realitat, minoria, en el millor dels casos, i excepció, en el pitjor.
Els paisatges ordinaris urbans: patrimonis emergents en el context de la ‘smart city’
Considerant el que s’ha explicat, la gestió d’aquells elements i característiques del territori que millor representen el que cada lloc te d’específic i peculiar ultrapassa en el moment actual el terreny de la gestió del patrimoni tal i com s’ha entès tradicionalment, en termes de política sectorial des dels departaments locals de cultura, per a fer part d’una nova agenda ‘smart’ per a la sostenibilitat cultural dels territoris metropolitans. Una agenda definida a partir de la gestió creativa dels paisatges, tot prioritzant el reconeixement i activació de la seva càrrega patrimonial.
És veritat que, tradicionalment, només s’han considerat valuosos aquells paisatges caracteritzats be per les seves condicions d’excel·lència, be per ser considerats paratges d’excepció, o be per haver esdevingut amb el temps paisatges de referencia, institucionalitzats socialment i política. Avui dia però, aquests continguts no constitueixen els únics arguments amb els quals ens podem referir al valor del paisatge. Nous interessos han posat de manifest les oportunitats per a integrar en el mapa dels nostres paisatges d’interès entorns sense qualitats d’excel·lència o excepció i fins i tot tradicionalment considerats al marge de l’imaginari col·lectiu, en no fer part dels paisatges de referència institucionalitzats. Es tracta, per tant, de ‘paisatges ordinaris’. El repte de la inclusió d’aquests paisatges urbans ordinaris en la cartografia mental col·lectiva representa actualment un dels propòsits comuns a la majoria de ciutats europees, les quals estan plantejant una àmplia diversitat d’estratègies per tal de donar visibilitat a aquests potencials latents però encara poc tangibles al territori urbà.
Aquesta perspectiva innovadora parteix de la consideració que els paisatges ordinaris locals han embolcallat la vida quotidiana en el passat i ho continuen fent en el moment actual, amb la qual cosa presenten capacitats per a condensar, a partir de la relació entre individu i lloc quotidià, la cultura local reconeguda i, sobretot, compartida pels habitants d’un territori. En altres paraules, és la pròpia identificació individual i col·lectiva amb els elements concrets d’aquell mateix paisatge de proximitat el que configura la substància de la pertinença i la identitat urbanes, més necessàries que mai en un moment de rampant globalització. Parlem, per tant, de com la gestió -a partir del reconeixement, posada en valor i activació dels valors- d’aquests ‘paisatges ordinaris’ permet, en realitat, afegir nous graus de diferència i identitat pròpia a l’espai urbà i això, en el moment actual, representa una oportunitat clara per a definir estratègies innovadores i creatives del lloc i en el lloc.
En un context global, així doncs, caracteritzat per tendències uniformitzadores, que modelen l’evolució territorial dels entorns metropolitans en un únic i mateix sentit, resta clar que posar l’accent sobre la gestió estratègica dels paisatges ordinaris urbans significa subratllar els valors diferenciadors que caracteritzen l’ADN paisatgístic de l’espai urbà, entès en la
seva dimensió més pròpia i local.
És des d’aquesta perspectiva que el barri de Covadonga emergeix com un espai d’oportunitat paisatgística-patrimonial en el context de la ciutat intel·ligent del futur proper.
Dels paisatges ordinaris al ‘patrimoni intel·ligent’ (‘smart heritage’)
En realitat, aquesta nova comprensió dels paisatges ordinaris representa el treball amb una
nova caixa d’eines pel que fa als principis, les estratègies, els instruments i les accions concretes d’intervenció i gestió paisatgístiques en territoris metropolitans. Una caixa d’eines que resultaria de la consideració d’algunes qüestions clau com les dues que, de manera necessàriament sintètica, s’exposen a continuació i que tenen a veure amb una nova definició de les relacions entre paisatge i patrimoni urbans:
D’una banda, és possible una onsideració dels paisatges ordinaris en termes de patrimonis emergents. Aquesta perspectiva exigeix però una molt més àmplia definició del concepte de patrimoni, encara massa ancorada en nocions com la preservació i la conservació de les peces o elements de caràcter extraordinari. Una nova aproximació que sigui capaç, per tant, d’incloure conceptes com el de ‘patrimoni ordinari’ i els pugui identificar i valorar en una diversitat de contextos paisatgístics i territorials.
D’una altra banda, és encara necessària una visió molt més integradora de la gestió patrimonial quan aquesta s’apropa al paisatge urbà. En aquest sentit, es requereix el pas de la visió excepcionalista, que selecciona únicament els elements de patrimoni individualment considerats, a una avaluació del context paisatgístic en el qual aquells elements d’alt interès s’inscriuen, per tal d’emfatitzar encara més el seu sentit i significat, no tant en termes de ‘be cultural’ a catalogar, sinó com a elements catalitzadors d’un ‘paisatge patrimonial’.
Parlem, així doncs, d’un paisatge en el qual hi coincideixen diversos elements patrimonials de diferent rang i jerarquia però que estan íntimament relacionats entre ells tot constituint un context paisatgístic determinat. Entendre el paisatge i el patrimoni urbans d’aquesta manera, permetria suggerir la proposta d’una veritable nova ‘infraestructura paisatgística patrimonial’ per a la ciutat, integrada per una diversitat de paisatges urbans amb carrega patrimonial, els quals contribuirien a crear una narrativa local des de les diferències i peculiaritats que defineixen la identitat diversa dels llocs.
Sabadell ‘smart city’, Covadonga ‘smart heritage’
Si considerem la localització del barri de Covadonga, entre la Gran Via i el riu Ripoll, observem que aquest ‘paisatge patrimonial’ representa un valor més que latent doncs, globalment, entre la via urbana i els 7,5km parc fluvial es comptabilitzen fins a 193 elements patrimonials que representen el 46% del total de la ciutat. Dins el límit administratiu de Covadonga trobem fins a 22 elements d’interès, la majoria dels quals, a causa de la forma allarguissada del barri, presenten diversos potencials de connexió amb el riu Ripoll: dels ‘casals’ i rengles de cases unifamiliars de l’època industrial que es troben al carrer Covadonga a molins sobre la llera fluvial, com el d’en Torrella.
Aquest factor de diversitat, és, sens dubte, un element de valor estratègic per a la planificació d’uns contextos territorials metropolitans caracteritzats per les tendències uniformitzadores que s’esmentaven a l’inici. Les ciutats en l’era ‘post-oil’ han començat a reconèixer que quan parlem de patrimoni urbà no hem de limitar-nos a la conservació dels valors extraordinaris, sinó que, en realitat, és la gestió dels paisatges ordinaris allò que fa de la ciutat una cosa viva i vibrant. En el context actual de la ‘smart city’, això significa que el patrimoni comença ja a ser entès no pas com una postal de la memòria del passat sinó com un catalitzador de les activitats del futur. Parlem, per tant, d’un patrimoni intel·ligent (‘smart heritage’) que es pot activar i dinamitzar a partir de projectes concrets en el territori urbà, perfectament factibles al barri de Covadonga.
Actualment, els projectes més exitosos de reciclatge patrimonial del paisatge urbà no es proposen, per tant, congelar el passat ni conservar els patrimonis com a peces úniques per ser admirades en bombolles transparents, com àmfores en vitrines al museu. Ben al contrari, es tracta d’inaugurar un nou urbanisme en el qual els paisatges del passat afegeixen personalitat, interès i, sobretot, usos diversos a la ciutat del present tot contribuint a dissenyar el territori del futur.
Aquesta estratègia urbana resulta avui més necessària que mai perquè l’estandardització urbana que el món global que habitem imposa al paisatge de les ciutats obliga aquestes a reinventar-se per subratllar les seves diferències.
En l’era, per tant, de la urbanalització, els paisatges ordinaris urbans de caràcter local, com el barri de Covadonga, representen una veritable oportunitat per crear entorns on els elementsdel passat facin de l’experiència urbana una cosa única. Més enllà, la posada en valor dels elements patrimonials ja presents al lloc però potser no prou visibles, hauria de permetre fer evident un paisatge patrimonial local amb una clara vocació d’infraestructura social i col·lectiva, definida a partir dels seus potencials latents per a subratllar la seva identitat pròpia. Una nova infraestructura patrimonial local. Un nou ‘smart heritage’ a la nova ‘smart city’!
Comments